15 aniversari de MAIKA MAKOVSKI al WAITING for WAITS

Avui, 18 de juliol del 2017, fa quinze anys que MAIKA MAKOVSKI va actuar a la segona edició del festival WAITING FOR WAITS, obrint per HOWE GELB 

No sé si va ser el seu primer concert internacional!?

Makovski va fer una versió "a capella" d´una de les mítiques cançons de Tom Waits als seus inicis: "The Piano Has Been Drinking" .

També va pujar a l´escenari de la sala gòtica de la seu d´ARCA (c/de la Pau, Palma) durant el set de Howe Gelb, acompanyant Arantxa Andreu (La Búsqueda) per fer veus harmòniques en una altra versió de Waits: "All The World Is Green".

Howe no va quedar gaire content amb el resultat de l´improvisada versió, i en va voler tocar una segona: "Ol´ 55" (segurament aquesta darrera va ser la cançó més versionejada als anys WFW) 

Aquí teniu un detall de premsa amb redacció de Gabi Rodas (publicat el mateix dia d´aquell concert: 18/07/2002)  que amablement va enviar-me Elena Vallés (Diario de Mallorca). 

Compartía foto a ARCA amb Arantxa Andreu: convidada especial a l´event, un any després d´haver cantat a la Sala Sonotone amb Robert Fisher (en pau descansi) dels des d´enguany grup de culte Willard Grant Conspiracy.

     

   El nou cicle musical WOMEN don´t WAIT tenía intenció de convidar Maika Makovski per un concert 15 aniversari d´aquella actuació al WFW, però com sabeu fa unes setmanes el seu nom figurava en una promoció del Teatre Principal de Palma.

Anècdota per tancar aquesta entrada: Matías Vallés em telefonava uns díes després de l´article de Gabi Rodas, sol.licitant el teléfon de l´artista amb intenció de fer-li una entrevista per la seva contraportada.

Aquí teniu l´entrevista en qüestió (gràcies de nou per l´arxiu, Elena), publicada a Diario de Mallorca dues setmanes després del concert a ARCA (03/08/2002).  

Record que Maika (espectacular la seva maduresa en les respostes, amb només 19 anys!) es va disculpar per no haver fet esment al festival WAITING for WAITS en l´entrevista . 

La disculpa va ser amb tota lògica acceptada, si bé potser me serveix per presionar-la per un concert  20 aniversari?

La veurem al WOMEN don´t WAIT 2022?

Agraïment final als germans Marta i Oscar Maldonado, que me la varen presentar a finals del 2001 proposant el seu concert al WFW, quan era una habitual al mític Bluesville, i s´intuía clarament que triomfaría en la seva carrera artística.

Enhorabona, Maika Makovski!

Nova pell, Vella Cerimònia: la famosa fellatio de na Joplin (1974 #14)

(aquesta entrada la dedicam a na Rubia, 
amant confessa dels encants del pijopoeta canadenc)

"Givin´ me head on the unmade bed"

celebèrrima frasse d´en "Coent" (com li agrada dir a Cohen a Mr. Oliva Trencada) per fardar del sexe oral que li practicava na Janis Joplin a s´hotel Chelsea.

 

Idò avui, 11 d´agost, fa 40 anys que es va publicar NEW SKIN FOR THE OLD CEREMONY, un altre gran disc de 1974 (i ja van catorze!)

Enlloc de penjar vídeo/audio de l´arxiconeguda cançó "Chelsea Hotel No. 2" (de la que ja varem parlar al bloc ->AQUÍ<-), aprofitaré per donar-vos la primícia que Negre i 3Colors estan preparant un single del seu nou treball (que es presentarà el proper 20 de desembre al teatre Mar i Terra en un concert doble amb La Búsqueda). 

Per petició expressa d´Orphans Of Waits la cara b d´aquest single serà una versió, amb col.laboració vocal del tantes vegades reivindicat al bloc Xisco Albéniz (llegir ->AQUÍ<-),

o bé de "A Singer Must Die" 

o bé de "Who By Fire" 

(vídeo/audio a continuació de la segona, que és la proposada pel bloc O.O.W.).

Els que voteu per una o altra (ho podeu fer deixant un comentari o enviant un correu a orphans.of.waits@gmail.com) tendreu de regal l´esmentat single tot d´una que es publiqui i a més a més participareu en el sorteig de 4 entrades pel concert del 20/12...

Vida després del Faraday and Wilson (Capricornis track#6)

Quan el passat 20 de març el meu bon amic David Andreu m´anunciava el cartell del darrer Faraday ...

en David "Wally" Andreu va damunt sa moto, amb un abric comprat a London abans d´un soporífer Millwall-Leicester City

...vaig tenir una sensació agredolça:
per una banda tristor perque es posava punt i final al festival musical més entranyable des sud de Sitges, i per altra alegria per l´oportunitat de veure en directe en un entorn magnífic a l´interessantíssim Jonathan Wilson i als llegendaris The House Of Love. 
(Fantàstic record d´aquests dos concerts, i del sopar al Bar Teo Chiquito II, acompanyat de l´amfitrió David i un altre bon amic: l´ "impacient" Salvador Oliva)

Els cartells del Faraday i els de les distintes promocions de Waiting For Waits van tenir en comú un bon grapat d´artistes (concretament Howe Gelb, Robyn Hitchcock, Josh Rouse, Ainara Legardon, Maika Makovski i Nacho Vegas). I també el fet que ambdues cites musicals es varen despedir després de 10 edicions.
Ara els seus organitzadors emprenen una nova aventura, el Vida Festival, abandonant el Far de Vilanova per traslladar-se a la Masia d´en Cabanyes.
Així que molta sort a la bona gent de V. i la Geltrú...i des de Mallorca insistir-lis en que no dubtin en contractar al millor grup que ha parit mai sa nostra illa: La Búsqueda.



Vos deix amb un tema del darrer disc del capricorni Wilson (present i futur de la música americana...ja ho dú al llinatge)

CAPRITrack #6 - "Moses Pain"
(Jonathan Wilson; 30/12/1974)

Avantguarda i reraguarda

Enguany hem tengut el luxe de poder disfrutar per partida doble de La Búsqueda (referent artístic però també moral, tal i com indica el filòsof Carlos Sancho al texte adjunt)

I els hem disfrutat de dues maneres ben distintes: l´entranyable frescura del seu concert a Es Gremi (maig) versus l´intensitat del seu espectacle anit al Principal. 

Ara que -com bromejava Oliva Trencada- està tan de moda retirar-se, llarga vida al millor grup de Mallorca...

“LA BÚSQUEDA” DE LA OBRA INTEGRAL

(En motivo del concierto de La Búsqueda en el Teatre Principal de Palma este próximo lunes 23 de Diciembre)

C. Sancho Vich

17 de diciembre, 2013

 

La belleza no es tan afable como creen los cursis. Cualquiera que haya tenido la ocasión, sabrá que su presencia no sólo deleita, sino que también lastima. De lo cual se infiere que el ir a su encuentro exige un coraje que, ciertamente, no es lo definitorio de un país, el nuestro, cada día más timorato y eunuco. De hecho, la canalla practica y consume “arte” sin echar en falta el ingrediente substancial, la belleza; siendo más bien la impudicia, lo grotesco y lo kitsch, –hijos de la pereza– lo que hace las delicias de su modesto paladar. Gracias a dios, empero, que no los hizo a todos con el mismo molde.

Y es que el sentimiento de lo bello, mixtura de sufrimiento y goce, me invade cada vez que escucho canciones de La Búsqueda. Recuerdo un ocasional concierto de verano, a medianoche, en lo profundo del encinar de Son Xerubí, en Son Servera; especialmente la flauta de Canción de Desesperanza (canción incluida en La Búsqueda, 1989), melosa e hiriente, navegando sobre un frotado de cuerdas y una voz viril que narra las mutilaciones de la guerra… siendo finales de Julio, la tonada helaba la sangre del más ardiente latino, hasta que unas heroicas trompetas,  insuflando valor y vida, irrumpían en ese desangelado campo de ruinas en el que uno creía haber perdido la fe.

La Búsqueda compone sus canciones con la muerte en el rabillo del ojo, es decir, sin darle esquinazo a las dimensiones trágicas de la vida, cosa bien patente en cada disco de los cuatro que han ido apareciendo desde 1989. A diferencia de la mayoría de artistas en manos de la industria cultural, nunca ha tenido el mal gusto de confundir la música con los opiáceos, lo que explica por otra parte el escaso beneplácito por parte del lumpen consumidor. En Occidente se muere (incluida en Los Penitentes, 2004) nos alienta a dejar atrás la mirada de cortos vuelos y migrar a México, mensaje corajoso que no debiera entenderse como el demagógico invite a evadir los problemas. El ¡vámonos a México!, que el cantante Francisco Albéniz pregona a los cuatro vientos, sugiere metafóricamente lo contrario: escapar de la fatiga y senectud tan europea que, en estos tiempos anegados en los pozos del desánimo, nos incapacita, como la misma letra dice, para cegar el dolor… y beberse el propio llanto; o dicho con otras palabras, nos sugiere escapar del plomizo pesimismo que boicotea la promesa de un bíblico crear (ex nihilo).

La Búsqueda hace del torbellino de pasiones incandescentes una escultura al fresco. Dura, clara y muy pulida. Sorprende esa gracia mediterránea con la que integra en un todo compacto, salvándose milagrosamente del pastiche, tal variedad de afectos, aromas, humores y religiones: estruendos de cantina, bruma de rusa estepa, el egipticismo de Satie, lo inhóspito del terruño argelino, hábitos de la Trapa y un no sé qué de libertino andaluz de las novelas de Merimée… Del batiburrillo postmoderno construye una obra definida, con coherencia interna, cuya escucha provoca un saludable estado mental capaz de resistir el mal de nuestro tiempo, la esquizofrenia. Por todo ello, se ha convertido no sólo en un referente artístico, sino también moral.

Y es que este grupo se guarda bien de caer en la trampa de las vanguardias. La Búsqueda, como las humildes abejas, liba su idiosincrásica melaza de las flores variopintas de la tradición; a diferencia de las arañas, que tejen el pegadizo telar con sus propias heces. La Búsqueda, tal como decía de sí mismo Barthes, está en la “retaguardia de la vanguardia… ser de vanguardia significa saber lo que está muerto; ser de retaguardia significa amarlo todavía”.

Brumàlia

Per participar en el sorteig de 2 invitacions, heu de respondre correctament a la següent pregunta:

¿De quin tema de Tom Waits va fer una versió La Búsqueda en el seu concert al claustre del convent de Muro dins l´edició de 2008 del Waiting For Waits?

Enviau respostes a: 
orphans.of.waits@gmail.com
 

anunci WFW2008 aparegut a la revista Ruta 66

Reivindicant la figura de Xisco Albéniz

-Orphans Of Waits (14/12/13): "Bones Jaume. Amb motiu del proper concert de La Búsqueda al Principal, m´agradaria reivindicar la figura de Xisco Albéniz al blog. Necessito que m´enviis un escrit del que per tú significa Xisco: com a artista, com a productor i com a persona. Gràcies. Demà ens menjarem al Constància!"

-Jaume Bergas Negre i3colors (16/12/13): "Aquí el tens. Esper que et vagi bé i sino el tires a la paparera de reciclatge. A l'infern ens veurem. T'enviaré unes fotos per si són del teu interés. Salut i r&r"

Xisco Albéniz (per Jaume Bergas)

Vaig conèixer Xisco Albéniz a principis dels vuitanta. En aquell temps tocaven al Secar de La Real i a través d’en Xavier Suárez vaig tenir l'oportunitat de visitar i escoltar  l'arrel de La Búsqueda ( Iol ) en un lloc on es desprenia misticisme i espiritualitat, segell impregnat en la personalitat d'aquest personatge singular . 

"Aquesta foto és genial, em recorda a personatges 

de John Ford a la pel-lícula "3 bad men" 

D'allà guardo llunyans records, d'haver escoltat composicions que tenien alguna cosa diferent d'altres grups , que per aquell temps ( com Zincpirithione , Forats Negres o ExCocodriles ) dominaven , per dir-ho, el panorama musical a Mallorca .
En els tres anys successius que es presenten al Concurs de Pop Rock de l' Ajuntament de Palma amb el nom de " La Búsqueda ", vaig tenir el plaer d'escoltar algunes de les composicions que, posteriorment , van incloure en el seu primer treball , anomenat “La Búsqueda” (DRO , 1988). Sempre em va cridar l'atenció la calidesa de les cançons compostes per Xisco Albéniz , la riquesa dels arranjaments que recorrien al llarg de les cançons, la seva veu penetrant i profunda i sobretot l'originalitat d'un so d'arrels llatines amb sons ètnics i populars , sense deixar-se influenciar pels sons anglosaxons.
Aquesta personalitat complexa i humil de Xisco , com a artista i com a persona, es tradueix en les seves cançons, transmeten sensibilitat, emotivitat, sentiment, tendresa, afectivitat i delicadesa dins d'un context obsessiu per lo ben fet, pel bon gust .
Des de la perspectiva del temps i amb la deformació subjectiva que procedeix en escriure aquestes lletres sobre en Xisco, de tot el publicat fins ara ("La Búsqueda",1988 ; "La rueda de la Fortuna" , 1990 ; " Psicolatin ", 1995 ; "Las cosas que no se ven" , 2002 i "Los penitentes " , 2004) , em quedo amb la seva capacitat camaleònica des del primer fins a l'últim disc , sentint devoció per Psicolatin (us recomano veure un dels grans videoclips , realitzat per Luis Ortas , H /Cartones) i per saber-se envoltar de grans músics .
Si com a artista i , sobretot , com a persona , em recorda aquella famosa frase de Tom Waits " Són els diamants simplement peces de carbó amb paciència?", com a productor o enginyer de so o artesà del so, sempre vaig apostar per ell.
Vaig tenir la sort de treballar amb Xisco , produint cançons de negre i3colors , tant en l'estudi del Palau Weiler

com el Zigurat ( Lloret de Vista Alegre ).

Albéniz és un artesà del so, no disposa tècnicament d'equips de so d'última generació, però ho supleix, amb escreix , amb la "búsqueda " contínua d'un so i un context musical de la idea que li transmets i sempre coent al forn de llenya.
En el seu estudi, cada element té el seu lloc , i només és el que és i no un altre. Em va cridar l'atenció el pèndol que té penjat del sostre del seu estudi (té una teoria que allà , d'on penja , és el centre de tota l'illa de Mallorca ) i del moix blanc que l'acompanya en tot el procés de producció.
De tot el que a ficat mà al so per als altres em quedo amb el " Foreign Legion " de Tin Hat (gravat a Sa Congregació de Sa Pobla) , que per cert, un disc recomanable , cent per cent.

Aprofito aquestes línies per agrair a Tomeu Gomila (Tomeau Gomila com posa al disc) per haver estat un dels culpables d'haver conegut a aquest gran grup dins del cicle Waiting for Waits .

Deia Oscar Wilde que " l'art de la música és el que més proper es troba de les llàgrimes i els records" , jo , per la meva part d’en Xisco puc dir-ho en TIL : amb tres lletres , BIG, amb quatre lletres, GRAN i amb sis , GRANDE.